Hi va haver un temps en què la màxima aspiració que podien tenir les dones era casar-se. Bé per seguir els cànons fixats, bé per fugir del control familiar i entrar dins el “més lax” control marital. Hi havia casos, però, en què ni aquest anhel se les permetia: quan tenir un germà capellà suposava hipotecar la vida a les cures del clergue. L’Església com a vel de silenci. Vigilant en forma de vella que acompanya els nuvis a la plaça, però que només jutja el comportament d’ella: en el vestir, en el parlar, en el mirar i en voler decidir sobre el cos i la maternitat. Una Església que tapava de negre, i que prohibia cossiols, ràdios i panades cada pic que algú proper moria.
Les dones d’un temps passaven la vida vestides de negre. Tres anys per pares, mares i fills; un per a padrins o padrines. Dols que s’anaven superposant, als que seguia el mig-dol, i tornem-hi torna-hi. I metre ells lluïen un discret braçalet negre, elles acumulaven capes de roba fosca, de cap a peus, estiu i hivern, no fos cosa que darrere un dit de carn, d’un padacet acolorit, s’intuís un àpex de la vida que altres acabaven de perdre.