Les sineueres, quan es presenten, diuen els seus dos llinatges.
La mare sempre present, com a pilar, com a guia, com a guerrera. La mare que les enviava a veremar quan encara eren nines. I qui diu veremar, diu brodar, o colli tàperes, o xapar albercocs per al sequer. La que les rentava dins un ribell amb aquell sabó negre fet de clovelles que feia coure els ulls. Qui a l’estiu torrava pebres i feia sopes exquisides “amb dues pastilles de Starlux i una tomatigueta”. La mare que, des del seu racó sempre invisible, produïa, reproduïa i administrava.
