Per rentar la roba negra, s’afegia un grapat de sal a l’aigua. D’aquesta manera, la tela no es destenyia i el color del dol es conservava viu i lluent com el primer dia, a punt per a la següent vetla. Les dones del Moll ho feien directament a la mar, assegudes damunt les roques, amb l’aigua salada com a aliada.
Per a la roba blanca, en canvi, el procés era ben diferent. De tant en tant, segons el criteri de la mestressa, es col·locava la bugada dins un cossi de test i, al damunt, entre dos draps ben nets, s’hi estenia una capa de cendra prèviament tamisada per separar-ne les impureses. Després, a poc a poc, s’hi vessava aigua calenta que, en travessar la cendra, es convertia en lleixiu. Al cap de dos dies de remull, la roba quedava neta, desinfectada i amb una blancor difícil d’igualar.
Gairebé igual de blanc lluïa «el moro» després de l’emblanquinat anual de calç que, passat el fred, feien les dones de la casa, deixant la xemeneia preparada per a l’hivern següent.
També es blanquejaven els baixos de les parets, castigats pels cistells d’olives o pel càrritx que es triava i es traginava dins les cases. «Sempre al vespre, amb una bombeta de cent. I després fèiem baixets, per no tenir l’entrada bruta», recorden encara algunes veus.
Els rituals de neteja s’estenien igualment als matalassos. Una vegada buits de llana o de palla d’ordi —molt més flonja que d’altres—, es rentaven a consciència abans de tornar-los a omplir i de cosir-los a mà, puntada a puntada.
Mirades des d’avui, aquestes pràctiques recorden que la llar era també un espai de treball. Un treball intens, repetitiu i imprescindible, assumit majoritàriament per les dones i sostingut per sabers que passaven de mares a filles. La història de la netedat és també la història d’aquestes cures quotidianes i de les mans que les feren possibles: unes mans sovint absents dels llibres d’història, però fonamentals per entendre la vida quotidiana.
* Foto de portada: recordsdeterrassa.com