Nou-cents parells de plantilles al dia. Era el que produïa na Magdalena amb quinze anys, per a una fàbrica de sabates d’Inca. A Sencelles, poques eren les dones que no es dedicaven a la costura. De nines, a les indústries; de casades, a casa, a l’hora que engronsaven el bressol de cadascun dels seus nadons. Vides de fils, cortes, trensats i talessos que, en molts casos, ofegaren somnis que ni se sabia que es tenien. Estudis, viatges i negocis propis engolits pel control i la dependència. I després, les figues. Seques, d’ull, de cul i en pa. Les mateixes que, també elles, estenien als sequers perquè s’eixugassin. Fils i figues, però també ametlles, i melons, i síndries que es menjaven fent rotllana, amb les xarxes de cures que, altra vegada elles, sostenien.
