La Font del Lleó va ser el primer indret de Pollença que va rebre l’aigua de la canalització de Ternelles. Corria el segle XIX. Fins aleshores, el poble s’havia abastit de pous i cisternes, un sistema que resultava insuficient per a una població en ple creixement demogràfic.
Poder conduir l’aigua d’una font exterior fins als afores de la vila era un anhel que es remuntava al segle XVI i que, fins aquell moment, no havia estat possible de fer realitat.
A la Font del Lleó la seguiren la del Gall, la del Mercat i tantes altres. Al cap d’uns anys, gairebé cada cantonada comptava amb un brollador públic.
Les dones de Pollença visitaven sovint aquells «grifons». Els calls i les blavures dels seus malucs eren testimonis del pes de la gerra que proveïa d’aigua les llars i que presidia, tapada amb una escudella, els prestatges de cada cuina. Sempre es carregava al costat esquerre, com els infants; qui sap si per deixar lliure la mà bona, sempre a punt per a altres feines.
I després hi havia el confitet, la «gerra guapeta», ricament ornamentada, que s’omplia amb l’aigua fresca de les cisternes de Can Pinyano i de Can Esprer i que engalanava la taula a l’hora de dinar i de sopar.
El gel arribaria una mica més tard, des de les neveres del Puig Tomir fins a la fàbrica de Can Damianet. El quart de barra transparent, comprat cada diumenge i ben embolicat amb tela de sac, servia per refredar l’aigua de tota la setmana i també, quan calia, per alleujar el dolor dels atacs d’apendicitis.
A partir de 1969, el veïnat de Pollença canvià les gerres per les aixetes. Tanmateix, encara avui, passejant per la vila, podem trobar vestigis d’un temps en què l’aigua —les fonts, els pous, els abeuradors…— era també un punt de trobada.
