Hi va haver un temps en què la màxima aspiració que podien tenir les dones era casar-se. Bé per seguir els cànons fixats, bé per fugir del control familiar (i entrar dins el “més lax” control marital). Hi havia casos, però, en què ni aquesta aspiració se les permetia, quan tenir un germà capellà suposava hipotecar la vida a les cures del clergue. L’Església com a vel de silenci. Vigilant en forma de vella acompanya els nuvis a la plaça, però que només jutja el comportament d’elles: en el vestir, en el parlar, en el mirar i en voler decidir sobre el cos i la maternitat. Una Església que tapava de negre, i que prohibia cossiols, ràdios i panades cada pic que algú proper moria.
